L’any 1976 hi havia més de trenta sistemes diferents de senyals de boies arreu del món, molts dels quals eren contradictoris entre si. Tal confusió era particularment arriscada quan es tractava d’assenyalar perills per a la navegació i navegants estrangers no els coneixien.

Per aquest motiu, l’any 1960, l’AISM (Associació Internacional de Senyalització Marítima), va formar una comissió encarregada d’examinar el problema i suggerir solucions. La comissió havia de trobar una forma per estandarditzar l’ús dels colors verd i vermell per a la senyalització de canals. A més, calia aprofitar al màxim els equips existents per evitar despeses innecessàries.

Les temptatives per aconseguir un acord comú van tenir un èxit escàs, fins que una sèrie de desastrosos naufragis ocorreguts a l’àrea de Dover l’any 1971 van donar un impuls als esforços de la comissió. Finalment es va aconseguir formular un sistema internacional, l’IALA, per dues zones diferents del món: per la Regió A i per la Regió B. Aquest sistema de regles únic permet a les autoritats d’abalisament triar, sobre una base regional, entre utilitzar el vermell a babord o estribord. En el sistema A una balisa verda vol dir que s’ha de deixar a estribord, en el sistema B s’ha de deixar a babord.

El sistema IALA de la Regió A es fa servir a Europa, Àfrica i la major part d’Àsia i Oceania, mentre que el de la Regió B a Amèrica, Japó, Corea del Sud, Filipines i les zones d’Oceania properes al continent americà.