Que una vela faci avançar el vaixell depèn de l’angle que hi ha entre aquesta i el vent. Una vela pot estar flamejant com una bandera o estar totalment aquarterada (encarada al vent). Sovint, ni una cosa ni l’altra fan avançar bé el vaixell. De fet, és com regular l’obertura d’una porta per on passa un corrent d’aire.

La norma diu que una vela ha d’estar exposada al vent fins al punt que comenci a flamejar, és a dir, ni massa tancada -massa caçada-, ni massa solta –amollada-. Els velers actuals però, poden aprofitar la força del vent per navegar en gairebé totes direccions amb l’excepció d’un sector d’uns 90º en contra del vent.

Així, segons d’on vingui el vent es pot parlar dels següents rumbs:

Tancats:

• Cenyida: quan el vaixell navega a 45º respecte la direcció del vent.Aquest rumb es pot fer per ambdues bandes rebent el vent per l’amura d’estribord o de babord del vaixell. Un vaixell doncs, pot anar contra el vent a força de navegar fent ziga-zagues de manera que vagi girant entre trams en què rep el vent per estribord i després per babord.
• Través: quan el vaixell rep el vent pel seu través, de costat o perpendicular, la proa forma un angle de 90º respecte la direcció del vent.

Oberts:

• Llarg: quan el vaixell rep el vent per l’aleta, amb un angle de 135º entre la proa i el vent.
• Popa: quan el vaixell rep el vent per la popa, amb un angle de 180º entre la proa i el vent, les veles s’obren oferint una pantalla de màxima superfície.

En cada rumb, com que l’angle entre la vela i el vent és diferent, el punt idoni d’exposició o caçat varia. Totes aquestes operacions de caçar i amollar requereixen de molta força. Per aquesta raó es fan servir uns molinets anomenats gigres o winches, que gràcies a un sistema d’engranatges permeten fer la feina amb menys força.