Mentre que tots els meridians tenen la mateixa llargada, ja que surten tots d’un mateix punt (Pol Nord) i arriben tots a un altre punt (Pol Sud), els paral·lels tenen llargades diferents. El paral·lel més llarg és l’equador, ja que és la línea que està situada a la mateixa distància dels dos pols, just al centre de la Terra, dividint-la en dos hemisferis iguals. A mida que els paral·lels es van apropant als pols, el seu diàmetre va disminuint. No hi ha cap dubte llavors que al ser el paral·lel de major diàmetre, l’equador és el paral·lel de referència per mesurar les latituds.

Però com és que hi ha un meridià 0º de referència si tots els meridians són iguals? La resposta la trobem en una reunió l’any 1884 a Washington. Per aquella època cada país feia servir el meridià que li passava per sobre com a referència per confeccionar els seus propis mapes. A Espanya per exemple, les cartes nàutiques es feien en referència al meridià de San Fernando, que passava per Cadis. La majoria de les marines d’Europa continental usaven el meridià de l’Illa del Hierro (Canàries) per ser el punt més occidental de l’Europa coneguda, i d’aquesta manera evitar les coordenades negatives.

En la reunió de Washington, a la que van assistir delegats de 25 països, es va decidir per majoria que era necessari acordar un meridià de referència, sobretot per unificar les cartes nàutiques del món. L’elecció va ser el meridià de Greenwich.