Un mapa del temps és l’expressió gràfica d’un conjunt de dades meteorològiques en un lloc i un moment precís. Aquests ofereixen el màxim d’informació en el mínim espai possible. Els mapes que realment interessen als navegants són els anomenats mapes de superfície i, d’altra banda, els mapes d’onatge.

Els mapes de superfície ensenyen distribucions de la pressió atmosfèrica. Per això, utilitzen les línies isòbares, les quals són línies que uneixen punts de la superfície terrestre on la pressió atmosfèrica té un mateix valor. Com més juntes estiguin, més vent hi haurà en aquella zona. Les isòbares van acompanyades de números que indiquen la pressió en hectopascals (hPa).

Les zones que tenen el mateix valor poden ser depressions, és a dir una àrea de baixes pressions, i es representen en el mapa amb una B o anticiclons, àrea d’altes pressions, que es presenten amb una A.

En els mapes del temps també hi podem trobar unes línies que delimiten diferents masses d’aire. Aquestes línies s’anomenen fronts i poden ser càlids -es marquem de color vermell amb semicercles-, o freds, -es marquem de color blau amb triangles isòsceles-. El front càlid sempre és el primer. Un cop ha passat el front, puja una mica la temperatura fins que passa el front fred, que disminueix bruscament la temperatura. Cal tenir present que els fronts càlids donen precipitacions febles mentre que els fronts freds donen xàfecs, tempestes i fins i tot pedregades.

D’altra banda cal saber interpretar els missatges de la natura. Els millors navegants oceànics són precisament els que saben anticipar-se millor a l’evolució del temps, els qui millor interpreten les previsions del temps, sabent que són això, previsions, i que no sempre es compleixen; són en definitiva, els que saben interpretar millor, no només les prediccions de centres meteorològics situats a milers de milles de distància, sinó també els senyals que la mateixa natura els llença a cada moment en forma de núvols, onades, pressió atmosfèrica i altres.