Quan la quilla bascula, es perd superfície que ofereix resistència a l’abatiment. En aquest moment entren en acció les orses, que són imprescindibles per compensar el desplaçament provocat per l’abatiment, fent que el vaixell no es desplaci tant i segueixi el rumb desitjat. Tots hem vist les espectaculars fotos en què la quilla quasi surt de l’aigua i és evident que, en aquesta situació, el vaixell necessita una orsa per no “derrapar” de costat.

Les primeres orses eren rectes i simètriques; de seguida es va passar a les asimètriques –una a cada costat del vaixell i amb un cert grau d’inclinació-, que poden treballar prop de la vertical quan el veler està escorat per aprofitar la màxima superfície contra l’abatiment.

Darrerament s’han desenvolupat les orses corbades, que permeten aprofitar l’efecte que produeix el seu perfil hidrodinàmic i que genera una força de sustentació que empeny el buc cap amunt –fora de l’aigua– de la mateixa manera que l’ala sosté un avió en l’aire.