Aprofitant que la composició en sals pràcticament no varia, la salinitat es mesura a través de la conductivitat, és a dir, de com influeix la sal en la capacitat de conduir l’electricitat. Es compara la conductivitat d’una mostra amb la d’una solució coneguda de clorur potàssic (KCl) a la mateixa temperatura. Per conveni, es diu que la salinitat és 35 quan la conductivitat coincideix amb la d’una solució de KCl de 35 g/kg, de manera que es pot considerar que pràcticament equival a un tant per mil. En rigor, però, no és exactament això, perquè no es mesura la concentració de sals sinó la conductivitat a una determinada temperatura.

A part de mesurar la salinitat en mostres d’aigua que hàgim recollit, també podem mesurar-la in situ si submergim uns elèctrodes i mesurem la conductivitat de l’aigua al mateix temps que la temperatura. Aquest mètode és el que s’empra amb els anomenat CTD (Conductivity-Temperature-Depth), que són uns instruments que es fan baixar des d’un vaixell oceanogràfic i ens donen un perfil vertical de salinitat i temperatura. Actualment, els CTD també poden ser incorporats en boies fixes o a la deriva, així com en vaixells anomenats d’oportunitat perquè, malgrat no dedicar-se a l’oceanografia, s’aprofiten els seus viatges per mesurar la temperatura i la salinitat de superfície, de manera automàtica al llarg del seu recorregut.