Cap al segle IX i X, va arribar al Mediterrani una civilització que venia dels mars del nord, d’Escandinava. Aquest  era el poble víking, el qual venia amb unes embarcacions que rebien el seu nom per les figures que guarnien la proa drakkars (dragons*)* o *snekars (*serps). Aviat van ser considerats com una gent ferotge i despietada ja que saquejaven pobles, vaixells i tot el que es trobava pel davant, no hi havia qui els deturés i eren molt temuts.

L’habilitat com a poble guerrer, constructor de vaixells i mariner és llegendària. Van arribar a Groenlàndia, i fins i tot van establir rutes comercials a Pèrsia i Xina. Eren també bons pescadors, bons pagesos i bons artistes.

L’expansió dels víkings

Cap a final del segle VIII, Escandinàvia tenia només uns 2 milions d’habitants, però, iniciat el segle IX, la població va començar a augmentar bastant degut, principalment, a millores de les condicions climàtiques que afavorien l'agricultura. D'aquesta manera, el territori els va quedar petit. Aquest fet,  juntament amb les tradicions escandinaves d’obligar al jovent a buscar-se la vida i la de condemnar els criminals a l'exili, va donar lloc a què molts d’ells es fessin a la mar a la recerca de nous territoris.

Durant aquesta època, el poble víking era considerat com a pirata. De fet, havia assetjat durant dècades les poblacions angleses, va arribar fins a París navegant pel Sena i també era temut al Mediterrani. Tot i aquesta mala fama, també va tenir un paper important en els viatges d’exploració. Aquests van ser els primers a estendre’s per l’Atlàntic i arribar a Amèrica. Es té constància que coneixien Islàndia  -terra del gel-, i Groenlàndia, a la qual van donar el nom de terra verda.  Se sap que també van arribar al continent Americà, a la península del Labrador i Terranova.

En aquest sentit, es considera que era un excel·lent poble mariner. Encara no es coneix però, com s’ho feien per conservar els aliments i l’aigua durant tants dies com duraven les seves travesses per mar.

Els vaixells víkings

Els drakkars eren uns vaixells lleugers propulsats amb rems i una vela quadra que la feien servir quan el vent era favorable. Aquests vaixells però, no eren originals del poble víking sinó de l’anglès, ja que els víkings no coneixien l’aixa i tallaven les fustes per fer el buc amb destrals.  Al Mediterrani, aquesta eina ha estat tan important que va donar nom als constructors d’embarcacions tradicionals: els metres d’aixa.

La clau de l'èxit víking va consistir en l'habilitat per a la construcció i maneig dels vaixells, els quals eren les naus més ràpides del seu temps. A la proa es col·locaven caps esculpits d'animals, sovint de dracs, d'aquí el nom amb què van ser conegudes aquestes naus*: drakkars*, els quals no tenien només una funció decorativa, sinó que servien per allunyar els esperits malignes durant la nit.

Aquests vaixells s’impulsaven a vela o a rem i el seu buc era pla, la qual cosa permetia navegar per mar i pels rius. Els drakkars mesuraven quasi 25m d’eslora, el pal major arribava als 12m d'alçada i els rems arribaven a mesurar 6m.

Es creu que quan no tenien terra a la vista, es guiaven per l'estrella polar i el sol. La presència d’aus marines, avisava de la proximitat de terra.