Sembla ser que la navegació a la Mediterrània va començar a Egipte fa més de 6.000 anys pel riu Nil. En algunes piràmides s’han trobat enterrades, juntament amb els tresors dels faraons, barques senceres desmuntades per a què aquests poguessin navegar al més enllà. Gràcies a aquestes troballes, s’ha pogut saber com eren aquestes embarcacions de vela, les més antigues del món de les quals se’n té constància.

Els models més primitius eren fets de la planta del papir, la mateixa que servia per fabricar el paper. La tècnica consistia en preparar feixos de tiges de joncs i després, entrelligats, construir el buc de l’embarcació. Aquestes duien rems i una vela quadrada, envergada en un pal doble, que només els permetia navegar a favor del vent.

Tot i ser embarcacions molt senzilles, es creu que algunes d’aquestes embarcacions de 15 m d’eslora van travessar l’oceà Atlàntic fins al Carib i l’Amèrica Central, transmetent part de la cultura nord-africana als seus habitants. Aquesta capacitat de navegació era deguda a l’elevada flexibilitat i lleugeresa de l’embarcació. D’altra banda, aquests eren vaixells que no podien mantenir-se massa temps a l’aigua ja que el papir acabava absorbint-la i enfonsant-se.

El poble egipci també va construir embarcacions de fusta que portaven de boscos del Líban. Inicialment, aquests vaixells tenien forma similar als de papir, sense quilla, poc maniobrables i destinats a aigües tranquil·les. Curiosament, les fustes no s’unien mitjançant claus sinó que anaven lligades. Quan entrava aigua per les juntes, el que feia la tripulació era tensar mitjançant un torniquet una corda que anava de proa a popa del buc i que el feia corbar prement les fustes unes contra les altres. Aquest era un sistema enginyós, semblant a un arc, que permetia al buc estar més o menys corbat, segons la tensió de la corda.