La vela de transport encara va resistir fins ben entrat el segle XX gràcies a una modalitat de vaixells que van fer història: els clípers.

D’una banda, apareixien els primers vapors, els quals es propulsaven mitjançant pales laterals i veles. Consumien molt de carbó i eren poc eficaços ja que el constant balanceig evitava que les pales treballessin correctament. La solució definitiva va venir amb l’hèlix que evitava aquest problema i feia més eficaç la caldera de vapor.

D’altra banda, van aparèixer els clípers a principis del segle XIX. Els clípers eren grans velers que van incorporar nous dissenys: en el casc (eren més llargs i estrets), el que els feia ràpids tot i ser moguts pel vent.

La seva capacitat de recórrer milers de milles sense haver de fer escales per a recarregar carbó, els va atorgar un cert avantatge competitiu davant del vaixell de vapor que els va fer idonis per a les curses d'especulació pel transport de carregaments de te des de les costes de l'Oceà Índic fins als ports de Gran Bretanya en el menor temps possible. Això va permetre que sobrevisquessin pràcticament fins al segle XX.

Amb aquests velers es feien principalment dues rutes: una que anava d’Europa a Austràlia i a l’extrem orient -Xina- i l’altra que connectava els ports de l’Atlàntic i del Pacífic de Nord-amèrica en l’època de la Febre de l’Or. En totes dues rutes, havien de passar pel Cap d’Hornos, per aquest motiu a tots aquests clípers se’ls ha anomenat caphorniers.

Els millors es construïen a la drassana Mackay de Bòston als Estats Units. El Champion of the Sea va aconseguir navegar 425 milles en un dia, tot i que per a molts experts aquest rècord sembla impossible, fins i tot creuen que es deu a un error d’estimació

El millor escriptor que ha sabut transmetre la vida marítima d’aquella època va ser Joseph Conrad, el qual havia estat capità de clípers. Els seus relats d’aventures han inspirat després a molts d’altres.