Durant segles, la vida dels mariners a bord dels vaixells de vela era molt dura i sovint no tornaven a port. De fet, els mariners dormien poc i on podien i, en el millor dels casos, ho feien en cois o hamaques penjades. El més semblant a un lavabo era un privilegi dels oficials mentre que la resta de la tripulació havia d’anar a la proa quan tenia necessitat.

A l’època dels velers, els mariners eren professionals que rebien el sou en funció de la càrrega que transportaven. Podien estar molt temps sense tocar terra ni veure les seves famílies. Hi havia expedicions que duraven anys, com les dels baleners. Tot això feia que fossin una gent molt desarrelada que, en arribar a terra, no s’adaptava a la vida quotidiana i molta acabava tornant a embarcar-se.

Respecte les condicions de vida a bord, la major dificultat però amb què es trobaven durant les travesses llargues era la manca d’una bona conservació dels aliments i de l’aigua. Aquests es guardaven a la bodega inferior del vaixell on sovint es mullaven i es feien malbé, és per això que en poc temps tan sols podien menjar sopa de galeta.

La galeta era una mena de pa cuit molt lentament com el pa dextrinat que avui coneixem. Aquesta aguantava molt temps sense fer-se malbé gràcies a la seva manca d’aigua, però era molt dura per menjar i calia remullar-la en aigua o sopa per poder empassar-la ja que molts mariners tenien problemes amb les dents.

La mala alimentació, l’escorbut i el sucre que portava el rom que bevien els feien malbé la dentadura. Tot i això la galeta era l’aliment més semblant al que avui són els liofilitzats que porten els i les regatistes oceànics.

La resta d’aliments com la carn de porc o de vaca procedia de bestiar que es duia a bord i de conserves fetes amb sal o adob, encara que amb la calor també es podrien si no s’havia fet correctament el procés d’assecat. La fruita i la verdura duraven ben poc, les pomes resistien un cert temps però també acabaven tenint cucs. En general, aquests aliments, quan n’hi havia, eren reservats per als oficials.

Quant a l’aigua, s’emmagatzemava en bótes i es podria al cap d’un mes, passat el qual calia seguir bevent un líquid pudorós i infecte. En les llargues travesses sempre s’acabava passant gana, fins al punt que es menjaven les rates que hi havia a bord, que eren considerades un luxe.

En el Pacífic, la tripulació de la flota de Magallanes van arribar a bullir els seus cinturons i sabates de cuir per fer-ne sopes. Per tot això, les malalties eren un problema comú dels llargs viatges, especialment l’escorbut que començava manifestant-se per la caiguda de les dents i una gran debilitat.