El descobriment del telègraf i els projectes d’establir comunicacions per cable submarí van promoure la confecció de cartes batimètriques. Fins als anys 40, l’exploració dels fons es feia amb l’escandall, un pes d’uns quants quilograms lligat l’extrem d’una corda prima. El pes s’untava amb sèu de manera que la sorra, el fang o les petxines s’hi enganxin i així conèixer el tipus de fons. Aquests mètodes eren molt inexactes i sols anaven bé per les zones costaneres de poca fondària, però a alta mar hi havia molts problemes: mal temps, corrents i moviment del vaixell.

Va ser durant la segona guerra mundial quan es va desenvolupar més ràpidament l’estudi dels fons marins, ja que es necessitaven tenir bones cartes batimètriques per a la navegació dels submarins de guerra.

Actualment, amb la sonda es pot calcular la distància a què estem del fons. Aquesta tècnica es basa en l’emissió d’un impuls de so, el qual xoca amb el fons de l’oceà i es rep després una altra vegada, mesurant-se el temps que tarda l’impuls a arribar de nou a la sonda, així es pot calcular la distància a què estem del fons.

Amb aquestes noves tècniques s’ha aconseguit descobrir com és el perfil submarí del fons dels oceans i conèixer els seus accidents, és a dir, si existeixen foses, dorsals o muntanyes submarines, tal com hi ha als continents.

En l’actualitat s'utilitzen cartes nàutiques electròniques o plóter, que permeten tenir molta més informació que la que donen les cartes en paper. Els i les nostres navegants utilitzaran aquestes cartes electròniques quan s’apropin a terra.