El pas de Drake marca la sortida del Pacífic i l'entrada a l'Atlàntic, té una amplada mínima d'uns 900 km i canalitza el corrent circumpolar antàrtic, els vents i les borrasques que circulen al voltant del continent antàrtic d'oest a est, mentre que el cap d'Hornos marca el límit entre el Pacífic sud, l'oceà Antàrtic i l'Atlàntic sud.
Abans que s'obrís el canal de Panamà el 1914, el cap d’Hornos marcava l'únic pas possible entre l'Atlàntic i el Pacífic. Va ser fins llavors que es va forjar el caràcter mític d'aquest accident geogràfic. Lloc de pas de les singladures més temudes, punt d'origen de moltes llegendes oceàniques, el cap d’Hornos és considerat avui l'Everest de la vela. És el màxim repte a què pot enfrontar-se un navegant.
El cap d’Hornos és un lloc on el vent bufa amb força de temporal la major part de l'any i amb força d'huracà durant almenys un o dos dies al mes. Per qui el gira és una gesta. Per als equips de la Barcelona World Race és un dels principals atractius de la regata, i també un dels esculls més importants.
Els violents temporals que evolucionen pel Pacífic generen vents del nord-oest de fins a 50 nusos que, quan es canalitzen entre la serralada dels Andes i la península Antàrtica, superen fàcilment els 70 o 80 nusos. Això crea onades de gran grandària. Al final de l'estiu i el començament de la tardor, l'època en què estan passant els velers de la Barcelona World Race, el problema afegit són les boires persistents, que unides al descens del número d'hores de llum, creen un ambient gris dramàtic amb visibilitats que, en moltes ocasions no permeten veure la proa del propi vaixell.
Per als vaixells, el perill més significatiu no prové dels vents sinó de les enormes maregasses que es creen a la zona del cap d’Hornos. Potenciats pels Quaranta Rugents i els Cinquanta Udolants, hi ha temporals que discorren sense obstacles durant més de 4.000 milles a través de l'oceà Pacífic. Les onades que es creen es canalitzen per l'estret pas de Drake, d'unes 500 milles de longitud, i entren al coll d'ampolla que formen el cap d’Hornos i l'Antàrtida, on molt sovint arriben a altures superiors als 12 metres, a les quals cal afegir, a la primavera, la presència d'icebergs i gels flotants. Aquest onatge enorme és, a més, confús a causa dels corrents contraris i de perillosos rompents ja que es passa d'una profunditat de 6.000 metres al Pacífic a escassos 400 metres al pas de Drake.
Per això, creuar Hornos és sempre, per a qualsevol navegant, una fita, un motiu de gran celebració i satisfacció, a més de representar el principi del final, l'inici de la tornada a casa remuntant l'Atlàntic.