El compàs és una agulla de ferro imantada que assenyala una direcció fixa apuntant al nord. Les agulles imantades primigènies es feien servir només quan no es veia la costa durant la navegació, el cel estava cobert i no es veia el Sol. Les primeres agulles eren molt rudimentàries i només servien per localitzar el nord i el sud. Això ja era suficient quan no es veia el sol ni les estrelles.

Es creu que és d’origen xinès i que es va utilitzar per primera vegada en la navegació durant el segle XII. Per als primers navegants occidentals que la feien servir, aquesta era veritablement una agulla imantada que travessava un llistó de fusta suspès en un recipient amb aigua. Per als primers capitans que la van utilitzar, el compàs constituïa un misteri i fins i tot, sovint l’amagaven com si fos un gran tresor.

Una brúixola o compàs s’orienta seguint el camp magnètic de la Terra: direcció nord-sud al tractar-se d’una agulla imantada immersa en el camp magnètic terrestre. De fet, la Terra es comporta com un imant gegant i té pols magnètics. Aquests no coincideixen amb els pols geogràfics, els quals són per on passa l’eix de gir imaginari del nostre planeta i, a la vegada, els punts de referència del nostre sistema de coordenades geogràfiques.

Aquesta diferència entre el nord magnètic i el geogràfic fa que el que assenyala la brúixola no sigui el nord geogràfic, que és el que es necessita per poder navegar i seguir el rumb. La diferència angular que hi ha entre el nord vertader o geogràfic i el magnètic s’anomena declinació magnètica, la qual varia, segons el lloc d’observació on s’estigui. A més, cal tenir present que aquesta declinació també va canviant amb el temps, és el que es diu variació magnètica.