Tot i que les patrons intenten resoldre tot tipus d’incidències, alguns velers han de retirar-se per avaries que no poden ser reparades a bord, per col·lisions, vies d’aigua, pèrdua del pal, problemes amb la quilla, etc. Fins i tot alguns han de ser rescatats perquè han tingut un accident, s’ha enfonsat el vaixell o perquè han bolcat.

Són molts els passos que porten a una volta al món sense avaries: disseny i construcció adequats, entrenament, planificació a terra, bona maniobra, manteniment i sentit de l'anticipació. Però no hi ha una volta al món en què la tripulació no es vegi obligada a haver de reparar alguna cosa a bord. El problema afegit de les avaries és que, a part de minvar la velocitat del vaixell, alteren el ritme de la vida a bord i els cicles de descans de la tripulació.

Disposar d’un bon equip de terra que hagi verificat tots els detalls del vaixell abans de sortir pot ser determinant per evitar problemes un cop creuada la línia de sortida. A tall d’exemple, els IMOCA 60 són vaixells molt sensibles al pes que transporten. Si per una manca de temps o verificació s’opta per dur molt material de reserva que permeti resoldre avaries, el rendiment del vaixell sobrecarregat baixarà. Per això, és convenient haver-ho revisat tot i dur el que realment és necessari.

Navegar al límit

El desgast i portar el vaixell al límit durant 3 mesos fan que les coses es trenquin o s’espatllin. Una de les pitjors avaries és que fallin els generadors o el motor. Sense energia, els instruments no funcionen, el pilot automàtic perd eficiència, i més greu encara, la potabilitzadora deixa de produir aigua per al consum. Altres situacions greus apareixen quan s’avaria el mecanisme que fa pivotar la quilla o quan s’obturen els orificis per on entra i surt l’aigua de mar dels tancs de llast. Hi ha qui ha tingut problemes amb la unió de la botavara al pal, altres amb les veles o amb els cables que sustenten el pal.

Aquests cables que aguanten el pal estan fets de diversos filaments enroscats. Quan un es trenca, la resta comença a patir un sobreesforç, amb l’agreujament que la punta del que s’ha trencat pot estripar les veles quan freguen el cable. Aquest és un perill habitual quan la força del vent supera la capacitat de l’aparell.

L’avaria més greu però és la ruptura del pal, ja que és molt difícil reparar-lo exitosament i que el vaixell segueixi sent competitiu. Resulta evident doncs, que si el pal es trenca, s’abandona la regata.

Qualsevol avaria relacionada amb el pal, l’eixàrcia o les veles i que sigui difícil de reparar a mar obert, obliga a improvisar el que es diu un aparell de fortuna amb pals i restes de veles que hi hagi disponibles per aconseguir arribar al port més proper. Com que els velers de regata no tenen massa autonomia amb el motor, han de seguir navegant a vela encara que vagin més lents.

L’ajuda externa durant la regata està penalitzada, per això, quan es produeix una avaria són els mateixos navegants els qui l’han de solucionar. Les reparacions a bord són una lliçó molt important que han d’aprendre els regatistes abans de començar la regata.